Hi ha anys en què una es desconnecta d’una mateixa sense adonar-se’n.
No en plan retir espiritual ni res místic. Desconnectar-se de veritat: deixar d’escoltar-se.
Aquest any m’ha passat.
No ha estat per deixadesa ni per passotisme. Més aviat al contrari. Amb tot el que ens ha tocat viure, qualsevol cosa que em feia mal, molestava o grinyolava l’anava posant al mateix sac: el dol. I així, a poc a poc, em vaig anar deixant per més endavant.
Per posar-te en context, l’any passat vam perdre sis persones, dues d’elles molt properes i estimades, que han deixat un buit difícil d’ignorar.
Que em fa mal el genoll? Normal, si no estic fent l’esport que necessito per enfortir la cama.
Que em desperto a les dues de la matinada i ja no torno a aclucar l’ull? És clar, què vols amb tot el que hi ha per digerir?
I així amb tot.
Una procrastinació constant de mi mateixa.
Fins que un dia vaig començar a notar molèsties a la boca. Una sensibilitat estranya, incòmoda, però no insuportable. I vaig pensar el mateix que tantes altres vegades: estàs sensible, Carleta. No li donis més voltes. Continua amb el teu.
Vaig evitar les coses fredes, vaig raspallar amb suavitat i, no t’ho negaré, va caure algun analgèsic els dies de més molèstia.
Error.
Resulta que tenia un empastament del plistocè trencat. Trencat de veritat. I jo, ignorant els senyals i normalitzant el malestar, vaig deixar que allò anés fent mal.
Quan la dentista m’ho va dir, fins i tot em vaig alegrar:
“Ah, doncs que bé. Em tornes a empastar i ja està”.
Doncs no.
Perquè quan un empastament es trenca, la cosa no va de tapar i llestos. S’hi cola porqueria, s’hi queda, no surt ni amb el millor raspallat. I, paradoxalment, és gairebé pitjor que una càries nova.
Conclusió: quatre punxades d’anestèsia, mitja hora esperant que la boca es convertís en suro, uns diners que hauria preferit gastar en un bon sopar i mitja cara adormida que encara avui em recorda la jugada.
I sí.
Com ja t’imagines, això va d’ordre.
Mentre estava asseguda a la butaca del dentista, esperant que l’anestèsia fes efecte, vaig pensar en com n’hauria estat de fàcil evitar tot això si hagués atès el primer senyal. Si no hagués minimitzat el dolor només perquè no era tan greu.
El caos funciona igual que un mal de queixal.
Comença a poc a poc. Sense fer soroll. Estàs en un moment complicat, amb molta feina o travessant alguna cosa personal i, encara que veus que a casa alguna cosa no va bé, ho justifiques. Ja ho solucionaré quan tingui temps. Ara no és el moment. No passa res per uns dies així.
Però el desordre no es queda quiet.
Creix. S’expandeix. Ocupa més estances, més calaixos, més cap. Et fa perdre temps buscant coses, et fa gastar diners comprant alguna cosa que potser ja tens però has perdut, et fa sentir que mai res està del tot bé.
Igual que una càries va cavant el seu forat fins que, un dia, sense avisar, toca nervi.
Llavors sí.
Llavors ja no pots mirar cap a una altra banda.
Comença el dolor de veritat. Aquell que no et deixa pensar en res més. El que fa que et faci vergonya convidar gent a casa, que posposis trobades, que et sentis petita en el teu propi espai; a vegades fa que després de la feina no vulguis tornar i busquis excuses per allargar el moment d’entrar, i això, en ocasions, et porta a comprar coses de més.
Coses que et fan oblidar una estona el malestar, que fins i tot compres pensant que t’ajudaran a tornar a l’ordre, quan en realitat gairebé sempre l’empitjoren.
Saps que has de fer alguna cosa, però ja no saps què. Perquè el que abans et calmava —endreçar una estona, amagar coses en un armari, prometre’t que el cap de setmana ho arregles— ha deixat de funcionar.
Les persones només canviem per dos motius: per inspiració o per desesperació.
Quan el dolor és punyent, ja som a la segona palanca de canvi.
Tant de bo no calgui arribar a la desesperació.
Tant de bo aquest text serveixi perquè et preguntis si hi ha algun doloret lleu que estàs ignorant.
Alguna cosa petita, manejable, que encara ets a temps d’atendre sense anestèsia ni punxades.
No ho ignoris. Sé que a vegades el temps sembla escàs i l’ordre superficial, però no ho és.
Prioritzar una part d’aquest temps a organitzar la teva vida i casa teva t’alliberarà temps en el futur, encara que et costi creure-ho. No només et retornarà el temps que ara perds buscant coses, decidint què posar-te o intentant arribar a la paella.
També et portarà calma, pau mental, una sensació de control i seguretat en aquesta casa que hauria de ser un refugi.
I si ja has arribat al punt del “no puc més”, fes alguna cosa. El que sigui. Però fes-ho.
Perquè una vegada identifiques el punt de dolor, és molt difícil deixar de sentir-lo. I allargar l’espera només empitjora la càries.
Comença per un calaix, recolza’t en llibres, en pòdcasts o en professionals, demana ajuda al teu entorn si no pots fer-ho sola.
Però passa a l’acció, perquè un mal de queixal et pot arruïnar l’existència fins que no hi poses solució i, encara que una casa endreçada no et donarà la felicitat, una de caòtica te la pot robar.
