Perfeccionisme i desordre: una combinació més habitual del que sembla

Quan pensem en una persona perfeccionista acostumem a imaginar-nos algú amb una casa
impecable. Els llençols ben tibats, els armaris organitzats per categories, els pots etiquetats i una
habilitat gairebé sobrenatural per mantenir l’ordre sense esforç.
Com a organitzadora professional he descobert que la realitat acostuma a ser força més
complicada.
De fet, algunes de les persones més perfeccionistes que he conegut també són les que tenen
més dificultats per mantenir l’ordre a casa seva.
I sé que sona contradictori.
Perquè quan pensem en una casa caòtica acostumem a imaginar una persona desorganitzada,
despreocupada o que senzillament passa de tot. Però moltes vegades em trobo exactament el
contrari. Persones responsables, exigents, treballadores i tremendament capaces. Gent que
gestiona equips, pressupostos, negocis o famílies senceres sense despentinar-se gaire. Persones
que tenen la seva vida força més controlada del que elles mateixes estan disposades a admetre i
que, malgrat això, arriben a casa i senten que no poden ni amb l’armari del passadís.
De fet, aquesta és una de les situacions que més em trobo quan treballo en casos de caos
important. I quan dic caos no parlo de quatre sabates fora de lloc, el llit sense fer i dos plats a la
pica. Parlo de cases on pràcticament no queda cap superfície lliure, de caixes apilades, de piles de
coses que van canviant d’habitació però mai desapareixen i de persones que fa temps que han
deixat de convidar gent a casa perquè els fa vergonya la situació.
El més curiós és que, com més coneixes la persona, menys encaixa amb l’estereotip que tots
tenim al cap. Perquè no acostumen a ser persones deixades. Ni mandroses. Ni incapaces
d’organitzar-se. Moltes vegades són precisament les mateixes persones que a la feina tenen fama
de resolutives, eficients i perfeccionistes.
Durant molt temps jo també pensava que aquestes situacions eren una qüestió de
desorganització. Però amb els anys he arribat a la conclusió que moltes vegades el problema és
exactament el contrari.
Els importa massa.
Volen fer-ho bé.
Volen prendre les decisions correctes.
Volen trobar el sistema perfecte.
Volen ordenar-ho d’una vegada i deixar-ho resolt.
I aquí és on comencen els problemes.
A la feina estem envoltats de terminis, prioritats i conseqüències. Sabem què hem de fer, quan ho
hem d’entregar i què passa si no ho fem. A casa, en canvi, ningú et reclamarà el calaix dels cables.
Ningú et preguntarà per aquella caixa que encara tens pendent des de l’última mudança. Ningú
et farà una reunió de seguiment perquè encara no has decidit què fer amb aquella roba que no
et poses però tampoc t’atreveixes a deixar marxar.
Les decisions es van acumulant d’una manera molt silenciosa. Ja revisaré aquests papers quan
tingui una estona. Ja miraré què hi ha dins d’aquesta caixa quan pugui concentrar-m’hi. Ja faré
net de l’armari quan tingui temps de fer-ho bé. Ja m’hi posaré quan tingui energia. Ja ho faré
quan pugui acabar-ho.
I aquí apareix un personatge que m’intriga especialment: el moment adequat.
Aquell instant màgic en què tindràs temps, energia, motivació, capacitat de concentració i ganes
de prendre decisions durant hores seguides. Una criatura mitològica força semblant a l’unicorn.
Tothom n’ha sentit a parlar i hi ha qui està convençut que existeix, però la majoria portem anys
esperant-lo sense gaire èxit.
El problema és que la majoria d’aquestes persones no estan esperant per mandra. No estan
evitant el problema perquè no els importi. De fet, sovint passa exactament el contrari. Els importa
tant que volen fer-ho de la millor manera possible. Volen tenir temps per decidir amb calma,
acabar el que comencen i ordenar l’espai com toca. I aquesta és una trampa sorprenentment
eficaç.
Perquè quan l’única opció acceptable és fer-ho bé, qualsevol estona sembla insuficient. Si
necessites un matí sencer per començar, acabaràs descartant qualsevol forat de trenta minuts. Si
creus que has d’acabar una categoria sencera, ni tan sols obriràs la primera caixa. Si estàs
convençuda que necessites el sistema perfecte, dedicaràs més temps a buscar-lo que a posar
ordre.
Mentrestant, la vida continua passant.
I les decisions pendents també.
Crec que una de les conseqüències més perverses d’això és que moltes persones passen el dia
recollint sense arribar mai a ordenar. Més que posar ordre, mouen coses de lloc. La pila de
papers passa de la taula a la cadira. De la cadira al llit. Del llit a una caixa. La caixa acaba al
despatx. I un temps després torna a aparèixer al menjador. El problema no desapareix,
simplement canvia d’adreça.
També em trobo sovint persones que consumeixen una quantitat enorme de contingut
d’organització i productivitat. Fan el llit cada matí perquè ho recomana no sé quin expert,
intenten aplicar la regla dels dos minuts, busquen les cistelles perfectes per al bany o se senten
culpables perquè la seva habitació no sembla una foto de Pinterest.
I jo a vegades miro al voltant i penso que estem preocupant-nos per la teulada quan encara no
hem acabat les parets.
Perquè si no existeix un lloc on tornar les coses, la regla dels dos minuts no et solucionarà gran
cosa. Si encara no has decidit què vols conservar, potser no necessites més capses. Si el problema
és una casa saturada d’objectes, probablement la solució no passarà per comprar més
organitzadors.
A vegades em trobo persones preocupadíssimes perquè no fan el llit cada dia mentre conviuen
amb una pila de papers que fa sis mesos que viatja per diferents superfícies de la casa. O
persones que volen tenir vint coixins decoratius com a la foto de referència però reconeixen que
amb prou feines troben temps per canviar els llençols amb la freqüència que voldrien.
No és que estiguin fent poc.
És que estan intentant començar pel final.
I això genera molta frustració. Perquè cada objecte fora de lloc es converteix en una prova més
que no ho estàs fent prou bé. Cada espai pendent es transforma en un recordatori constant
d’allò que encara no has resolt. I arriba un punt en què la casa deixa de ser casa i es converteix en
una llista gegant de coses pendents.
Potser per això la vergonya és tan habitual. No perquè el desordre els sigui indiferent, sinó
precisament perquè els importa. Els importa tant que porten anys intentant trobar la manera
correcta de solucionar-lo.
El que passa és que la manera correcta acostuma a ser la gran enemiga de la manera possible.
I una de les coses més alliberadores que veig en aquesta professió és el moment en què una
persona entén que no necessita un sistema perfecte. Necessita un sistema que funcioni. No
necessita una casa de Pinterest. Necessita una casa on pugui trobar les claus. No necessita vint
coixins decoratius. Necessita poder seure al sofà sense haver de moure tres piles de coses abans.
Perquè al final, i això és una cosa que el perfeccionisme intenta amagar-nos constantment, la
majoria de canvis importants no comencen quan arriba el moment perfecte. Comencen el dia
que deixem d’esperar-lo.
Així que t’animo a començar ja que una casa ordenada no et donarà la felicitat, però
una caòtica te la pot robar.