Experts en excuses, principiants en accions

Últimament em trobo sovint amb una frase a xarxes que, d’entrada, em sembla
preciosa, però si grates una mica, és inquietant: «No és culpa teva».
I és veritat. Moltes coses que ens passen no les hem triat. No és culpa teva haver
crescut en una casa on ningú t’ensenyava a organitzar-te. No és culpa teva tenir tres
criatures, dues feines i una casa que sembla que s’hagi declarat en vaga. No és culpa
teva haver passat una mala època i que l’ordre se t’escapés de les mans.
Fins aquí, perfecte.
El problema és quan el «no és culpa teva» es converteix en «per tant, no hi pots fer res».
I aquí és on el missatge comença a grinyolar.
Perquè una cosa és entendre per què estàs on estàs i una altra molt diferent és quedar
t’hi instal·lada, amb una manteta i crispetes, perquè ara tens una explicació que et fa
sentir millor.
No tothom parteix del mateix lloc ni disposa de les mateixes eines, temps, diners o
energia. Hi ha moments vitals caòtics, dinàmiques familiars complicades i vides tan
sobrecarregades que l’ordre sempre queda per a més endavant. I això també s’ha de
tenir en compte, perquè no té gaire sentit donar la mateixa recepta a tothom.
Però crec que hi ha una línia molt fina entre treure’ns culpa de sobre i treure’ns
responsabilitat. I aquesta segona part em preocupa.
Imagina que no t’han ensenyat mai a gestionar una casa. D’acord. No és culpa teva.
Però si als quaranta anys obres l’armari i reps l’atac d’un ramat de jerseis saltant sobre
teu, potser ja no serveix de gaire saber que la teva mare tampoc sabia plegar
samarretes.
Potser necessites menys roba. Potser has de canviar la manera de guardar-la. Potser
cal crear uns hàbits que t’ajudin a sostenir l’ordre. Potser has de deixar de comprar
coses «per si de cas». O potser necessites ajuda professional. La responsabilitat no és
fer-ho tot tu. És fer-te càrrec de buscar una sortida.
En el meu cas, ho veig claríssim amb l’ordre. Quan entro en una casa, no puc aplicar la
mateixa solució a tothom. No té cap sentit dir-li a una mare sola amb tres criatures, un
negoci i poca ajuda que ha de fer exactament el mateix que una persona sense fills que
treballa mitja jornada i té ajuda domèstica.
I precisament aquí és on crec que està una part important de la meva feina: entendre
què està passant en aquella casa, escoltar amb orelles però també amb ulls, veient la
realitat que m’expliquen i la que es veu a cada racó, per donar la solució que la família
aplicarà de debò i no una fantasia de cistells bonics. Perquè entendre què està passant
és imprescindible, però no pot convertir-se en una excusa per no mirar què es pot
canviar.
Per exemple, frases del tipus «no és que no puguis fer-ho, és que encara no has trobat
el moment». Perquè, d’acord. Però si fa dos anys que no trobes el moment, potser
tenim un petit problema. Què fem? Esperem que arribi? No podem eliminar la
responsabilitat alhora que matem la culpa.
I aquí crec que la IA hi té alguna cosa a veure, perquè sovint li expliques una situació
complicada i et retorna una resposta que et fa sentir molt compresa: «És normal que et
costi», «has fet el que has pogut», «no t’exigeixis tant».
I escolta, està molt bé que algú et digui que no ets un desastre.
Però després què? Perquè podem convertir-nos en especialistes en entendre’ns i
amateurs en canviar les coses.
Això és el que em preocupa d’aquest discurs quan es porta a l’extrem. Que, amb la
intenció de treure pressió i culpa, acabem donant-nos una excusa perfecta per no fer
res. «És que a casa meva mai em van ensenyar a endreçar». «És que tinc criatures». «És
que soc desorganitzada». «És que Marie Kondo diu que amb nens ja no es pot». «És que
tinc Mart en quadratura amb Plutó».
Bé.
Si vols viure enmig del caos i a tu et fa feliç, endavant. No soc ningú per dir-te com has
de tenir casa teva. Però si vius queixant-te constantment perquè no trobes res, gastes
diners comprant coses que ja tenies, arribes tard perquè les claus del cotxe han
desaparegut en un forat negre, no tens què posar-te malgrat tenir un armari que no
respira i cada vegada que entres per la porta et cau l’ànima als peus, potser ja no n’hi
ha prou amb explicar per què passa.
Potser toca fer alguna cosa.
A vegades cal començar per una cosa tan poc glamurosa com reconèixer que tenim un
problema. Altres vegades cal canviar el sistema de casa, perquè no funciona. Potser
cal reduir la quantitat de coses que tenim, perquè no hi ha organització que aguanti una
casa saturada. Potser cal repartir millor les tasques amb la parella o amb la família.
Potser cal aprendre a delegar.
Per mi, responsabilitzar-se no vol dir carregar-nos una motxilla de culpa a l’esquena.
Justament al contrari. La culpa ens deixa atrapats en el que ja ha passat. La
responsabilitat mira cap endavant.
No és culpa teva haver arribat fins aquí. Però sí que és responsabilitat teva decidir què
vols fer a partir d’ara. Perquè si tot és culpa dels altres, de la teva infància, de la teva
parella, dels teus fills, de la falta de temps o de la conjunció dels planetes, poca cosa
pots fer tu. Però si acceptes que hi ha una part que sí que està a les teves mans,
recuperes marge d’acció.
No cal que demà al matí tinguis tota la casa perfecta. No cal que et converteixis en una
persona que no ets intentant sostenir una casa de revista. No cal que compris cap
capsa transparent ni que etiquetis fins i tot els mitjons. Potser només cal començar per
un calaix i veure què passa, sense esperar a tenir una tarda motivada o que el meu
esperit et posseeixi dissabte al matí.
No necessites culpar-te perquè la teva casa estigui feta un nyap. Però tampoc
necessites justificar-la eternament. Potser avui no pots canviar-ho tot. Però sí que pots
decidir quin és el primer pas: un calaix, una trucada, una conversa amb la teva parella,
una bossa per donar o una persona a qui demanar ajuda.
No cal arreglar la vida sencera aquest cap de setmana. Però alguna cosa sí que pots
fer. Perquè potser no és culpa teva haver arribat fins aquí, però sí que és
responsabilitat teva decidir com ho resoldràs.
Recorda que una casa ordenada no et donarà la felicitat, però una caòtica te la pot
robar.