El que no et van dir sobre el canvi d’armari

Et dic un secret: moltes organitzadores professionals no fan el canvi d’armari.
No perquè no hi creguin, sinó perquè fan el triatge de manera conscient durant tot l’any. Cada
vegada que es posen una peça, passa un filtre molt clar: em queda bé?, m’hi sento còmoda?,
m’agrada? Si la resposta és no, aquella peça no torna a l’armari. I si, a més, tenen poca roba i són
força desaferrades, poden tenir-ho tot disponible tot l’any sense problema.
Ho entenc perfectament. Jo podria fer-ho igual: tinc espai, sé com fer-ho i tindria tot el sentit del
món. Però per què renunciar a una cosa que em sembla un planàs?
Per mi, el canvi d’armari no va de passar la roba d’hivern a una capsa i penjar la d’estiu. Va de
molt més. És un ritual. Una presa de consciència de com estic, de com està la meva vida, de
l’ordre que hi ha —o no— i, sobretot, de cap a on vull anar.
Tot comença creant ambient. Música dels 80 o dels 90, una llimonada casolana ben fresca i la
promesa d’una cita amb mi mateixa. No per mirar-me al mirall a veure com em queda la roba. No
va d’això. Va de mirar cap endins. De preguntar-me on era fa nou mesos, quan em vaig posar
aquella roba per última vegada, i on soc ara. Qui era llavors i qui soc avui.
Començo revisant cada peça amb calma. Em pregunto si encara em representa, si em ve de gust
posar-me-la, si m’hi veig bé, si és de la meva talla. També miro el seu estat real: foradets, zones
descolorides, pilotilles… senyals bastant clars que aquella peça ja ho ha donat tot i mereix, com a
mínim, un aplaudiment… i la jubilació.
De vegades em pregunto si la tornaria a comprar avui. I d’altres, una cosa encara més reveladora:
quina roba em ve realment de gust portar.
La majoria de vegades no és roba nova, sinó peces que ja viuen a l’armari però a les quals no
donem espai. Vestits còmodes i bonics que gairebé no baixen del penjador, pantalons que
aporten un toc d’elegància però que acaben cedint terreny davant els texans gastats que ni fu ni
fa…
O aquella faldilla que vas comprar amb il·lusió i que ara et mira amb retret des del seu racó,
esperant que la treguin a jugar. Desitjant que les ganes que tenies de posar-te-la a la botiga
siguin més fortes que la por al què diran, que la mandra de sortir de la zona de confort, aquella
que sovint ens manté ancorades en un lloc que fa temps que va deixar de ser còmode.
És en aquest punt quan comencen a desfilar els meus monstres.
Un dels més habituals és l’Esperantis, el que viu a la roba “per quan”. Per quan vagi a aquells
llocs, per quan tingui una altra vida, per quan em senti diferent. Peces que no viuen en el present
i que ocupen espai esperant un futur que, moltes vegades, no arriba com ens havíem imaginat.
També apareix Retro, amagat en aquelles peces que ja no som, però que ens costa deixar anar.
No perquè ens agradin especialment, sinó perquè pertanyen a una altra etapa, a una versió
anterior de nosaltres mateixes o a una història que encara no sabem gaire bé on col·locar.
I després hi ha Fidelis, el monstre de la lleialtat mal entesa. Apareix amb els regals, amb peces
que no hem triat del tot però que continuen ocupant espai perquè algú va pensar en nosaltres.
No tant per amor a la peça, sinó per la dificultat de decidir què fer amb alguna cosa carregada
d’intenció aliena.
Entendre tot això canvia la mirada. Ordenar la casa no ve sol: acostumen a aparèixer
descobertes sobre una mateixa i respostes que, alhora, obren noves preguntes. I no passa res. De
fet, és aquí on el canvi d’armari comença a tenir sentit.
Aquest ritual no implica arrasar-ho tot i treure la targeta com si la factura li hagués d’arribar a
una altra persona. Recorda-ho: li arribarà al teu jo del futur d’aquí a unes setmanes, i
probablement s’emprenyarà força si no han estat compres pensades, coherents amb l’espai i amb
el preu. Així que sentit comú. Comença per descartar tot allò que clarament no, i observa què hi
ha al teu armari demanant sortir a jugar. Si després necessites alguna cosa concreta, ja hi haurà
temps de comprar-la. No es tracta de fer una oda al consumisme extrem, sinó de prendre
consciència de per què tenim el que tenim i què volem fer de veritat amb les nostres vides.
Buidar l’armari i deixar-lo respirar canvia l’energia. Almenys a mi. M’encanta aprofitar per fer una
neteja a fons, treure la pols dels racons i quedar-me amb un llenç en blanc on decidir si el
sistema d’organització que tenia fins ara em funciona o si puc provar-ne un de nou per millorar
allò que mai acaba d’estar bé del tot.
Quan torno a guardar la roba, gairebé sempre hi ha alguna peça més que es queda fora. Aquest
segon cribratge ajuda molt. L’ordre i la presa de decisions s’entrenen, així que a la segona
volta acostuma a ser més fàcil decidir.
És un moment ideal per provar les peces que et fan dubtar, preparar una bossa per a la modista
o decidir vendre allò que està bé però ja no encaixa amb tu. I aquelles peces que et fan dubtar
massa són, precisament, les següents que t’hauries de posar. No davant del mirall cinc minuts,
no. Posar-te-les de veritat. Tot el dia. Per treballar, per sortir o per anar al súper.
Si n’hi ha moltes en aquesta categoria, fes un menú de roba. Res ajuda més a decidir que
portar una peça vuit hores i penedir-te’n a les dues.
Deixem ja de preguntar-nos només si ens entra o si creiem que ens la posarem. No va només de
talla. Va que ens quedi bé i que ens faci il·lusió portar-la, encara que sigui una simple samarreta
blanca. No podem decidir de veritat si una cosa es queda sense passar pel cos. I pensar que
l’utilitzarem no fa que això sigui cert ni convenient; de fet, pot acabar forçant-nos a portar coses
que no ens ve de gust.
Tot el que ocupi espai al nostre armari hauria de guanyar-se el dret de ser-hi i de poder-se
utilitzar quan ens vingui de gust. I si tot això et sona més a infern que a ritual, i l’únic que vols és
que l’estiu es materialitzi a l’armari per art de màgia, trucar a una organitzadora professional
també és una manera estupenda de treure’t-ho de sobre.
Perquè una casa ordenada no et donarà la felicitat, però una de caòtica te la pot robar.