Manual d’instruccions no inclòs

L’altre dia vaig penjar un reel molt simple en clau d’humor. Comentava que una de les meves
fantasies domèstiques consisteix a deixar alguna cosa a l’escala que ha de pujar al pis de dalt i
que el meu fill o el meu marit, aprofitant que hi van, l’agafin i se l’emportin.
Endevina: això no acostuma a passar.
Més aviat solen esquivar-ho amb una habilitat sorprenent o directament actuar com si aquella
bossa, caixa o jersei no existissin.
Jo pensava que era només una broma sobre una situació quotidiana, però va remoure moltíssim.
Hi va haver un munt de mares i pares comentant que els passava exactament el mateix, però
també va aparèixer una filla força ofesa preguntant si el meu fill sabia que havia de pujar allò, si
jo li ho havia explicat o si esperava que ho sabés per telepatia.
I encara que em va sorprendre el to d’alguns comentaris, també em va fer pensar. Perquè, en el
fons, tenia part de raó.
Si en una casa no existeix un sistema compartit per tothom, només pots encertar si fas
exactament allò que l’altra persona espera que facis aquell moment concret. I això és un joc
impossible. No es pot mantenir l’ordre, ni la convivència, ni demanar corresponsabilitat d’aquesta
manera.
Quan parlo de sistemes en una casa no em refereixo a res complicat. Parlo que cada cosa tingui
un lloc on tornar i que existeixin hàbits que facin que aquest retorn sigui gairebé automàtic. I
aquí també apareixen els que jo anomeno els codis de la llar.
Cada casa té els seus. A la meva, per exemple, deixar alguna cosa en un esglaó significa
clarament que allò ha de pujar al pis de dalt i que la següent persona que passi per allà pot
aprofitar el viatge. En altres cases existeix el codi de deixar el rentavaixelles obert per indicar que
és net i que cal buidar-lo abans de continuar omplint-lo, una garrafa d’aigua al mig del garatge
esperant acabar a la cuina o una bossa penjada d’un pom perquè qui surti després se l’endugui.
El problema és que aquests codis no són universals, són nostres. Ens semblen de sentit comú
perquè hi convivim cada dia, però moltes vegades el sentit comú no és més que el nom elegant
que donem als nostres costums. El que a casa teva significa una cosa, en una altra pot significar
ne una de completament diferent.
Aquí és on comença el conflicte. Deixem una bossa a l’escala convençuts que està claríssim, que
qualsevol ho entendria, però resulta que no. I no perquè els altres no vulguin col·laborar, sinó
perquè ningú els ha explicat el codi.
Aleshores apareix la frustració. Esperem que els altres entenguin els senyals, que interpretin
correctament els missatges ocults i que vegin el mateix que veiem nosaltres. I quan això no
passa, el problema deixa de ser la caixa, la bossa o les escombraries.
Ens ho emportem al terreny emocional.
Ja no és que ningú hagi pujat la caixa. És que no els importa res. És que sempre ho faig jo tot. És
que no em valoren. És que es pensen que estic al seu servei.
En qüestió de segons passem de «ningú ha recollit la roba estesa» a «aquesta família sobreviuria
exactament tres hores sense mi».
I si ets mare o pare segurament has pronunciat alguna d’aquestes frases mítiques que durant
anys vas jurar que mai diries.
«No m’he assegut en tot el dia.»
«Un dia agafo la porta i me’n vaig.»
«Si no fos per mi se us menjaria la merda.»
Quan ets petita et semblen exageracions històriques. Després creixes, tens una família i entens
perfectament d’on surten.
Però entendre-les no vol dir que solucionin res. Més aviat acostumen a aparèixer quan fa massa
temps que acumulem coses que no hem dit, quan falta organització, quan les tasques no estan
repartides de manera clara o quan algú fa massa temps que sosté més del que pot sostenir. I,
sobretot, quan falta comunicació.
La solució poques vegades passa per repetir les coses més fort. Normalment passa per seure,
parlar i pensar com volem que funcioni la casa, qui fa què, què espera cadascú i què signifiquen
aquests petits codis que donem per descomptats. Perquè allò que no es parla no es coneix, i allò
que no es coneix difícilment es pot complir.
L’ideal és crear aquest sistema plegats perquè tots els membres de la família hi puguin participar
segons la seva edat i les seves capacitats. És clar que això normalment se’ns acut quan el got ja és
ple. Quan portes setmanes acumulant irritacions i et sents com les cascades del Niàgara a punt
de desbordar-se. I no. Aquest no és el moment.
Quan estàs de mala llet tot sembla molt pitjor i qualsevol conversa corre el risc de convertir-se en
una recopilació de retrets dels últims deu anys. En aquests moments és millor parar, identificar
quines situacions han anat omplint el got i pensar què necessites realment. Perquè no sempre és
el mateix voler ajuda que voler reconeixement. I a vegades confonem una cosa amb l’altra.
Després espera una mica. I quan ja no et sentis una fúria homicida sobrevolant-te com un
borinot, parla. De bon rotllo. Sense els «tu mai». Sense els «jo sempre». Sense convertir la
conversa en un judici domèstic.
A vegades n’hi ha prou amb una cosa tan senzilla com dir:
—Fem-ho diferent perquè això no està funcionant.
No es tracta de buscar culpables. A aquestes alçades ja no podem canviar el passat, així que més
val centrar l’energia a construir alguna cosa que funcioni millor a partir d’ara. Explica què
necessites. Explica com et sents. I busqueu plegats un acord que funcioni per a totes les parts.
Sona a fantasia, oi?
Et prometo que no ho és.
He acompanyat moltes famílies a crear aquests sistemes i posar-los en marxa. La base acostuma
a ser sempre la mateixa: paciència, simplicitat i recordar que, en la majoria dels casos, les
persones que viuen amb tu no estan intentant complicar-te la vida. Simplement no han vist la
caixa, no han interpretat el senyal o no han convertit aquell gest en un hàbit. I tampoc no ho
faran d’un dia per l’altre.
Per això calen paciència i persistència. Cada cosa hauria de tenir un lloc assignat on tornar i
tothom l’hauria de conèixer. Moltes vegades canviem coses de lloc sense dir res perquè pensem:
«Total, això només ho toco jo». Però aquí estem enviant un missatge força clar: això és meu i me
n’encarrego jo.
Si volem corresponsabilitat hem de fer exactament el contrari. Incloure els altres en les decisions
o, com a mínim, explicar els canvis. I especialment explicar el perquè. Perquè quan entenem per
què una cosa és en un lloc concret resulta molt més fàcil recordar que ha de tornar-hi.
No és fàcil, no és divertit i, per descomptat, no és ràpid. Però és necessari si no volem sentir que
carreguem la casa en solitari.
I si precisament el que més et bloqueja és crear aquest sistema, per això existim les
organitzadores professionals. Per ajudar-te a decidir on va cada cosa i crear hàbits que
l’acompanyin.
I no som les úniques. Un servei de neteja unes hores al mes pot alleujar moltíssima càrrega física i
mental. I quan el problema ja no és a les tasques sinó a la comunicació, una teràpia familiar o de
parella pot aportar moltíssim ordre i pau.
Perquè una casa hauria de ser el nostre refugi, aquell lloc on abaixem la guàrdia, on ens sentim
segurs i on recuperem energia. No un camp de batalla en què sobreviure fins l’endemà.
Per això sempre dic que una casa ordenada no et donarà la felicitat, però una de caòtica te la pot
robar.