L’estiu, l’ordre i altres fantasies

S’acaba el cole, comença l’estiu, es trenquen les rutines, l’ordre canvia i, si hi ha nens, es explota
el caos estiuenc.
Canvien els horaris, s’acaben les extraescolars, comencen els casals.
Tovalloles, banyadors, cremes solars, excursions per a les quals cal preparar coses que,
curiosament, mai són on haurien de ser quan les necessites.
Alegria i excitació per part seva.
Una mica més d’estrès i angoixa per part nostra.
I enmig de tot això, apareix una altra capa: el tema de la roba.
Amb l’arribada de la calor arriben els canvis d’armari, i el teu pot ser bastant fàcil si vas llegir
l’article del mes passat. Però amb els fills la cosa es complica. I força.
Perquè no es tracta només de canviar la roba de lloc (que ja sabem que no ho és mai, si ho fas
bé).
Amb ells, és decidir què guardem per a l’any vinent i què no, valorar què cal jubilar amb honors
perquè ha complert fins al final, què pot passar a germans, cosins o amics i què ja no té cap
mena de salvació.
I després hi ha el moment que tots coneixem: provar-los la roba.
Si tens la sort que algú et passi roba en bon estat, et facilita molt la vida… sempre que la
gestionis bé des del principi. Guardar-la per temporades i talles és clau. Tenir una caixa o una
bossa amb “estiu – 8 anys” t’estalvia molts maldecaps més endavant.
Però hi ha un pas que sovint ens saltem: revisar-la quan arriba.
Perquè si no, ocupa espai físic i mental innecessari i, a més, et dona una falsa sensació de
quantitat. Creus que tens sis pantalons… i en realitat només n’hi ha quatre que valguin la pena.
Jo recordo el canvi d’armari quan el meu fill era petit com un moment de negociació constant.
No es volia provar res ( encara no en té ganes), així que vaig trobar una manera de sobreviure-hi
sense perdre la paciència: provar-li uns pantalons i una samarreta que li quedessin perfectes i
utilitzar aquestes peces com a referència per a la resta.
Menys canvis, menys drama i el mateix resultat.
Perquè amb el ritme al qual creixen i tot el que embruten, la roba dura ben poc. I ja que durant
uns quants anys ens tocarà supervisar aquests canvis i les compres, com més fàcil ens ho posem,
millor.
Però no tot va de roba.
Aquest és també un moment ideal per revisar les seves habitacions. Durant l’estiu tenen més
temps per jugar, les tardes s’allarguen i les presses baixen una mica, tot i que nosaltres seguim
amb el mateix ritme (o més, depèn del dia). I aquí apareix una oportunitat interessant.
Fer aquesta revisió amb ells.
Sí, ja ho sé. Fa mandra. I moltes vegades ho faries abans sola en menys de la meitat de temps.
Però fer-los partícips té molt més recorregut del que sembla.
Perquè no només estàs endreçant. Estàs ensenyant a organitzar amb criteri, a prendre decisions i
a deixar anar coses. Coses que, per cert, tampoc sempre ens resulten fàcils a nosaltres.
A més, és el seu espai i són les seves coses. Té sentit tenir-los en compte.
Aquí hi ha una cosa que ajuda molt: com menys coses tinguin a la vista, millor. No per cap teoria
rara, simplement perquè redueix la dispersió i facilita que es concentrin.
Si podem guardar joguines en caixes o armaris, l’espai es torna més fàcil d’utilitzar.
I si tot està a la seva alçada, els fem més autònoms. Poden agafar les seves coses i guardar-les
després sense dependre de nosaltres per tot.
Una altra idea que funciona millor del que sembla és preguntar-los com ho endreçarien ells.
La seva lògica pot ser diferent, sí, però no necessàriament pitjor.
Si volen guardar cotxes, nines o peces en un calaix concret per algun motiu, val la pena provar
ho. Si funciona, perfecte. I si no, també. Perquè aquí hi ha aprenentatge: veure que les coses no
sempre funcionen a la primera i que es poden canviar.
L’ordre deixa de ser rígid i passa a ser una cosa que s’ajusta.
Al final, a les seves habitacions funciona el mateix que a la resta de la casa: que cada cosa tingui
el seu lloc.
Cada ovella amb la seva parella, dins del seu corral.
I després arriba una altra part interessant: revisar joguines.
Moltes vegades no comencem perquè donem per fet que no voldran deixar anar res. Però quan
entenen què passarà amb aquells objectes, la cosa canvia.
Quan veuen que aquella joguina pot anar a un altre nen, que algú la farà servir, s’obren molt més
del que pensem. No amb tot, no sempre, però prou com perquè valgui la pena.
I aquí comencen a prendre decisions. Algunes amb més criteri, d’altres menys, però comencen.
I això ja és un pas important.
Perquè endreçar amb nens no va de deixar-ho tot perfecte.
Va d’acompanyar-los mentre aprenen a decidir.
I sí, és més lent. Però també és més útil.
Al final, tot aquest caos estiuenc no desapareixerà. Les tovalloles seguiran voltant, els banyadors
desapareixeran en moments clau i hi haurà dies en què recolliràs el mateix quatre vegades.
Però dins de tot això, hi ha marge per fer petits ajustos que faciliten molt el dia a dia.
Sense fer-ho perfecte. Sense exigir massa. Sense complicar-ho més del compte.
I si tot això et sona més a infern que a altra cosa, i l’únic que vols és que funcioni sense haver de
pensar-hi gaire, trucar a una organitzadora professional també és una manera estupenda de
treure-t’ho de sobre.
Perquè una casa ordenada no et donarà la felicitat, però una de caòtica te la pot robar.