Ningú s’aixeca un dia i pensa:
“Avui començaré a omplir casa meva de coses inútils fins que no hi càpiga ni jo”.
I, tanmateix, passa. Passa a poc a poc. Sense soroll. Calaix a calaix.
Un “això encara no ho llenço”.
Un “ja ho miraré”.
Un “per si de cas”.
I quan te n’adones, tens la casa plena… i una sensació estranya al pit cada vegada que obres un armari.
Fa temps que treballo com a organitzadora professional i, si hi ha una cosa que he comprovat en cada projecte, és que el desordre no sol ser el problema, sinó el símptoma. La casa només fa de mirall, un mirall força honest, per cert.
El que ens envolta a casa sol ser un reflex de com ens sentim per dins. Si la teva ment és un remolí de pensaments i les teves emocions són caòtiques, quan la teva vida en general no té una estructura o estàs passant per un moment vital complicat, casa teva costa més de mantenir i acostuma a descontrolar-se.
No ens n’hem d’avergonyir. Tots hi passem en algun moment. Simplement cal reconèixer que alguna cosa està passant i reconduir la situació.
Tots tenim patrons. Maneres de reaccionar que repetim sense pensar-hi gaire, especialment quan anem en pilot automàtic, sobrevivint més que vivint.
En aquest mode és molt fàcil començar a guardar coses sense preguntar-nos gaire per què. No perquè ens encantin, no perquè les fem servir, sinó perquè llençar-les incomoda.
Prendre decisions, de vegades, és esgotador; deixar anar fa vertigen i hi ha etapes en què busquem seguretat en els objectes que posseïm.
La gran queixa que escolto sovint: “no tinc espai” sol provenir de l’acumulació. Quan falta espai, gairebé sempre el problema és que sobren coses.
El famós “per si de cas” no és previsió, és ansietat amb bona premsa.
Guardes aquell pot de melmelada buit, aquell cable impossible o aquella bossa dins d’una altra bossa perquè una part de tu creu que, si no ho fas, estàs malbaratant, o fins i tot que et pot faltar en el futur. No és res més que por, però ens dona arguments lògics perquè continuem en aquest bucle.
Curiosament, aquest mateix mecanisme sovint apareix més enllà de l’ordre a casa: aguantar feines que ja no et representen per por de no trobar res millor i morir de gana sota un pont (ens encanta el drama), relacions que no et fan bé però mantens per no quedar malament, o aguantar situacions que saps que no porten enlloc… per si després te’n penedeixes, per si et quedes sola, per si no hi ha res millor.
No és prudència, és por. Són situacions que sabem que no ens fan bé, però que requereixen valentia i fermesa per canviar-les.
Després hi ha l’aferrament emocional, que té molt mala fama i, en realitat, és força humà. És clar que els objectes poden tenir càrrega emocional. Una aliança no val el mateix que un anell qualsevol i un record no es mesura en euros.
El problema apareix quan pràcticament tot es converteix en un tresor. Quan cada samarreta, cada paper i cada trasto “sap greu llençar-lo” perquè recorda alguna cosa o algú. Aleshores la casa s’omple de passat i no deixa espai perquè hi entri res de nou. Ni als armaris ni a la vida.
Un altre clàssic és el “em va costar un dineral”. Les botes caríssimes que et destrossen els peus però allà continuen, ocupant espai i recordant-te cada dia que et vas equivocar. Aquell aparell que semblava una gran inversió i ara viu oblidat en un calaix.
Si la lògica diu: no ho facis servir més. El pas següent hauria de ser deixar-ho anar. Però no. Aquí apareix la trampa mental: com que em va costar un ronyó, m’ho he de quedar. Resultat: pagues dues vegades. Una a la botiga i una altra cada vegada que ho veus i et castigues per això.
I després hi ha la culpa, probablement la més pesada de totes. Els regals que no t’agraden, els mobles heretats, les coses de persones que ja no hi són.
Ens han fet creure que desfer-se d’objectes és oblidar persones, ser insensibles, i no és veritat. No estimes menys ningú per deixar anar alguna cosa que no encaixa amb tu. De fet, sovint és més respectuós donar-li una segona vida que abandonar-ho criant pols en un racó o quedar-te-ho a contracor (que també passa).
També existeixen els acumuladors “funcionals”, els que guarden coses perquè creuen que algun dia serviran. De vegades és cert, però moltes altres no. Un carregador del 2008 no està esperant el seu gran moment. Està ocupant espai físic i mental, i tu ho saps cada vegada que obres aquell calaix i sospirs.
La veritat incòmoda és aquesta: no acumulem coses, acumulem pors, culpes, històries mal tancades i falses seguretats. La casa només ho posa en evidència.
T’atreveixes a revisar els teus “persiacasos” i respondre sincerament per què són allà?
Et convido a utilitzar l’ordre com a eina d’introspecció i creixement personal. Més enllà de l’estètica, l’ordre ens porta pau.
Fes-lo servir com una arma per viure millor, a casa i fora d’ella. Si entens què et fa acumular, és probable que aconsegueixis connectar-ho amb altres aspectes de la teva vida que poden desbloquejar-se o alliberar-te de situacions que no et beneficien gens.
De regal, tindràs més temps i una casa més agradable.
Una casa ordenada no et donarà la felicitat, però una de caòtica te la pot robar.
