Recorda que moriràs

Avui no et vull parlar de tècniques de manteniment a la cuina, ni de com fer un canvi
d’armari que et faci la vida més fàcil i agradable. Aquesta vegada vinc amb un tema
molt més profund, un tema que a molta gent espanta, però que, des del meu punt de
vista, és ineludible.
La mort.
Per desgràcia, en qüestió de tres mesos han marxat dues persones molt importants per
a mi, i el dolor de la pèrdua encara és esquinçador.
Escriure sempre m’ha ajudat a pair la pena i em serveix de teràpia. Per això he pensat
que podria ser beneficiós tant per a mi com per a tu, perquè sí: la mort també es pot
organitzar.
Sovint explico la meva feina en les reorganitzacions en processos de dol. Ajudar la
família més propera a deixar anar les pertinences d’algú és una tasca difícil i dolorosa.
La culpa hi juga un paper molt important, igual que la necessitat de sentir que aquella
persona encara és amb nosaltres. Això ens porta, de vegades, a emportar-nos tot cap a
casa sense pensar que, potser, aquells objectes no ens aportaran calma, sinó dolor. I,
sovint, ens ancoren al passat i no ens permeten avançar.
Quan va morir la meva mare, hi va haver un objecte que em va generar molta
controvèrsia: les seves sabatilles d’estar per casa.
Eren gairebé una extensió d’ella. A més, les hi havia regalat jo. Sentia que en deixar-les
anar, la perdia una mica més.
Però també em vaig preguntar: què en faré? No les puc fer servir perquè no són de la
meva talla. Tampoc les vull oferir a possibles visites; eren seves i no vull veure-les a
ningú més. Però, sincerament, tancades en una capsa no fan res. Ocupen espai i,
d’alguna manera, fan mal.
Ella era una dona de sortir, de quedar amb amigues, d’anar arreglada. Les sabatilles
només li les veia a casa seva, i quan hi anava era perquè estava malalta. Si no,
quedàvem per fer coses fora.
El vincle amb aquelles sabatilles no era reconfortant. En el meu cas, el millor va ser
donar-les a una associació perquè tinguessin una segona vida, sense que jo ho hagués
de veure.
Treballar això amb mi mateixa, fent-me aquestes preguntes, no ha estat gens fàcil.
Però sí molt útil i sanador. He pogut actuar amb consciència, responent cada “per què”
i cada “per a què”.
Però no és exactament d’això que vull parlar avui.
L’ordre de què et vull parlar és aquell que només pots posar tu. Es tracta de prendre
decisions que sovint deixem per demà.
I, de vegades, demà és tard.
Quan va néixer el meu fill, vaig decidir fer una assegurança de defunció per a tots tres.
Una d’aquelles on pagues el teu enterrament per avançat i, el dia que arriba, la família
només ha de decidir els detalls més bàsics.
No dic que aquestes assegurances siguin imprescindibles; cadascú fa el que vol i pot.
Però és cert que faciliten molt la gestió de la burocràcia en un moment on no tens el
cap per fer papers. També em va motivar saber que no deixaria als meus la càrrega
econòmica d’un enterrament, que no és poca cosa.
I, sobretot, em va donar tranquil·litat deixar clar què vull que es faci amb mi. Que la
meva família no hagi de pensar en res més que en transitar el dol.
Si no vols fer una assegurança, pots escriure un document, legal o no, especificant els
teus desitjos: vols incineració o enterrament? On voldries que fos? Hi ha alguna cançó
especial que t’agradaria que sonés per acomiadar-te?
Són converses que poden semblar morboses, però saber tot això alleuja molt la
càrrega dels que es queden.
Després d’haver hagut d’organitzar la vetlla de la mare, he vist que no vaig ser prou
específica. Hi ha decisions que em van costar molt de prendre amb el cor trencat i
l’ànima buida.
Deixar-ho tot ben definit em sembla un acte de generositat i amor cap als teus.
El problema és que sovint no sabem què volem. No volem pensar-hi. Ens fa por, ens fa
sentir tristos o ens incomoda. Però cal fer-ho per no deixar aquest pes a la família. Un
cop fet, ja no cal tornar-hi a pensar, però et dona la pau d’haver-ho deixat tot en ordre.
Això fa dinou anys que ho tinc fet, i recentment ho he actualitzat per incloure detalls
que en el seu moment no se’m van acudir i que ara veig importants. Però encara em
queda un pas molt gran: el testament vital.
Per desgràcia, a casa hem viscut una situació inesperada. Una persona molt estimada,
de cop, va quedar connectada a una màquina sense possibilitat de recuperació.
Durant setmanes vam mantenir un bri d’esperança, desitjant que els danys fossin
reversibles o, com a mínim, compatibles amb una vida digna. Però la vida tenia altres
plans, i els metges ens van dir que calia prendre una decisió.
Recordo converses a mitjanit, parlant de la vida i la mort, com si mai ens hagués de
tocar a nosaltres. Ens havia deixat entreveure què voldria. I, encara que no ho hagués
fet, sabent com era, no vam tenir cap dubte del camí correcte.
Igual que amb la meva mare, va arribar el moment de deixar marxar. Però, per molt
segura que estiguis de la decisió, això no fa que pesi menys.
La resta de la vida hauràs de conviure amb el record d’haver dit en veu alta que algú a
qui estimaves profundament havia de morir.
Per molt correcte que sigui, pesa. Fa mal. Et pot fer sentir culpa i angoixa.
I després ve la pregunta sobre la donació d’òrgans i teixits.
No és fàcil. Ningú hauria de passar per això mai.
L’acte més generós que podem fer és deixar tot això per escrit legalment. A banda de
tenir el carnet de donant, com vaig fer fa molts anys, ara em toca demanar hora al CAP i
signar les últimes voluntats.
En principi, mai s’hauria de fer servir, però no tenim la certesa de com ni quan arribarà
l’hora. El que sí sabem és que arribarà. Així que no costa res estar preparat.
I no costa res de debò. Només cal demanar-ho al teu centre de salut. T’ajudaran amb
els tràmits. Pensa bé quins són els teus desitjos i porta’ls al document que et
facilitaran, amb dos testimonis. Catorze dies després hauràs de ratificar la decisió, i ja
està. No cal tornar-hi a pensar si no vols.
Parlar de tot això pot incomodar. Però no és morbós, ni pessimista. És amor pur pels
que es quedaran. És el regal de deixar-los la llibertat de viure el dol sense carregar amb
decisions impossibles.
Ordenar també és això.
Una casa en ordre no et donarà la felicitat, però una de caòtica te la pot robar. I
aquestes decisions són l’ordre més profund que pots regalar.