Qui no ha sentit por de petit en veure un armari entreobert a la penombra de nit, a què un monstre sortís d’allà dins.
És la por al que és desconegut, als perills imaginaris que creem, és un espai fosc i tancat i de petits ho associem a una amenaça invisible que s’amaga allà.
És curiós com, en fer-nos grans, ja no tenim por que surti un monstre d’allà. En canvi, som nosaltres mateixos els que els hi fiquem.
Hi ha monstres que habiten el nostre armari, no en tinc cap dubte, ja que com a organitzadora, els he vist de prop, he sentit la seva presència i he lluitat mà a mà en molts casos amb els clients per identificar-los, fer-los sortir a la llum i amb treball, expulsar-los. Potser tu no ho saps, però aquests monstres terrorífics els has ficat tu a dins l’armari, a vegades amb ajuda de tercers i sens dubte amb la contribució de tota la societat en què vivim. Però són teus, han nascut de tu i cal que els eliminis tu; tanmateix, fer-ho sol a vegades és difícil… per això existeixen aquestes professions de caçadores de monstres que t’ajuden a identificar que has creat i alimentat durant anys, som organitzadors professionals, i per descomptat també t’ajudaran tots els professionals de la salut mental, uns ajuden des de la consulta i els altres al teu costat a casa, l’ideal seria que anessin agafats de la mà, però pots començar amb un de sol, depenent quina mida hagin adquirit aquests monstres necessitaràs més l’ajuda d’uns o dels altres, en tot cas el més important és que sàpigues que no estàs lluitant a soles. Hi ha persones preparades per fer-te costat i guiar-te en el camí cap a l’alliberació.
He detectat diverses pors fins ara, no sempre es manifesten igual ni en la mateixa intensitat, però solen aparèixer aquestes:
Por d’envellir, por de guanyar o perdre pes, por de no ser acceptat, por de ser ignorat, por al futur, por al passat, por a l’escassetat, por al que diran, por de ser jutjat, por de no merèixer.
La roba que ens posem cada dia parla de nosaltres, és una forma no verbal de comunicació, una molt potent, diria jo.
Per tant, és important que el que ens posem ens faci sentir bé, que estiguem còmodes i ens agradi, que ens representi. A nosaltres, no a allò que s’espera de nosaltres.
Quanta roba tens de fa vint anys? I no em refereixo a un vestit especial que guardes per record, quanta n’hi ha a l’armari, que ja no et va bé, o que ha passat de moda? En compres de nova, però aquella segueix allà, no la deixes marxar per por, podria ser por de fer-te gran? Valora si sents por de deixar-la anar perquè en el moment que ho facis i tot allò desaparegui de l’armari, hauràs d’acceptar que aquella època no tornarà, has canviat i no ets la mateixa persona que va comprar i portar aquestes peces, si no te’n desfàs, no estàs acceptant plenament aquests canvis. Per què? Doncs no t’ho puc dir jo, hauràs d’esbrinar tu si estàs idealitzant un temps passat, si tens por del futur o si no t’acaba d’agradar la persona en la qual t’has transformat.
La por a l’escassetat sovint ens fa acumular una barbaritat de roba, tot allò que un dia vam comprar, o el que ens han anat donant amics i familiars, tot matxucat allà dins, fos cas que ens quedem sense res, oi?
Però anem cada dia amb el mateix, al final et poses sempre els mateixos 3 pantalons i no surts de les teves 5 o 6 peces per combinar. Llavors, si no te la poses, per què la vols? Què t’aporta a banda d’estrès, caos i malestar? No cal tenim moltíssima roba, però tota la que tens t’hauria d’agradar, que te la posis tota i no només una part.
I que me’n dius de la por a què diran? Aquesta la coneixes?
Es presenta embolcallada de diferents vestits depenent de qui siguis, de les teves creences, de la manera en què jutges tu als altres. Pot venir amb un vestit de disseny, pot venir amb roba extremadament discreta i a poder ser que sigui tota igual, pot venir amb un estil totalment exuberant i cridaner.
Totes aquestes maneres de vestir estan perfectament bé, si són el que t’agrada, el problema és quan ho tries pels motius erronis. També és comú trobar roba de diverses talles, alguna molt antiga, d’altre amb etiqueta. Hi ha persones que tenen un pes força definit, d’altres han fet grans canvis i també n’hi ha que oscil·len entre una talla i una altra constantment.
Cal analitzar si la talla que intentes aconseguir és realista i saludable per a tu, cal analitzar si de debò t’agrada aquesta roba que no et va bé o si el que t’agrada és el cos que tenies quan te la podies posar, sincera’t amb tu mateix, si realment aconsegueixes arribar a la talla en qüestió, te la voldràs posar? O tindràs ganes de comprar-ne de nova? Estàs fent alguna cosa activament per recuperar aquesta talla o és un desig que t’aclapara, però no et condueix a cap acció? Hem de viure el present, accepta que en aquests moments aquest és el teu cos i estima’l, compra roba que t’afavoreixi i et faci sentir bé ara.
Jo he lluitat ferotgement amb aquest monstre, finalment el vaig treure a la llum, el vaig mirar i vaig acabar amb ell.
Tota la roba que no m’entra ha hagut de marxar, he sospesat què hauria de fer per tornar-hi a entrar i amb sinceritat no en tinc ganes ni em compensa, així que he acceptat la meva nova realitat, m’he comprat una miqueta de roba maca, he agraït al meu cos tot el que em dona cada dia, he entès que tot allò que feia per mantenir una talla concreta, no era cap acte d’amor cap a mi, vivia en un càstig constant, per què? Per por. Ara decideixo-xo estimar-me, cuidar el meu cos com es mereix perquè estigui sa i energètic, no per entrar en una determinada talla.
T’has aturat a meditar perquè tries el que tries? Obre el teu armari, mira la teva roba, que et fa sentir? Et fa il·lusió triar-la cada matí? Et ve de gust posar-te-la? Tens roba per estrenar que t’encanta, però no et poses?
Dedica un temps a pensar en això que t’he explicat, podria transformar, no només el teu armari, sinó tot el sistema de creences que defineixen qui ets.
Si has sentit que hi tens un monstre dins l’armari, deixa’t acompanyar en aquest lluita per fer-lo fora, conquereix el teu armari i decideix tu que hi deixes entrar i que no, treu les pors i allibera’t d’aquesta càrrega, no sempre es fàcil, però sempre val la pena.
