Una casa ordenada no et donarà la felicitat, però una caòtica te la pot robar.

La gent sol pensar que les organitzadores hem nascut amb un talent innat per a l’ordre.
Que mirem una habitació i, per art de màgia, els objectes es col·loquen sols al seu lloc.
Algunes potser sí que tenen aquest do. Però d’altres —com jo— hi hem arribat per
camins menys màgics i més humans. I està bé així.
Per si et pensaves que era d’aquelles fades que endrecen amb una vareta i un
somriure, deixa’m explicar-te una mica la meva relació amb l’ordre. Potser no és el que
t’esperes d’una organitzadora, però és la veritat.
De petita, la meva vida no tenia gaire estructura. A casa hi havia una mica de caos
d’horaris, hàbits i ordre. I no ho dic amb retret —cada família fa el que pot amb els
recursos i les situacions que té—, però en aquell entorn sense control vaig descobrir
una cosa: posar ordre em calmava.
La casa, en general, era un drama (en el millor sentit de la paraula), però a la meva
habitació sí que hi havia un petit món on tot tenia lloc. Era l’únic espai que podia
controlar, i allà m’hi refugiava.
Mentre altres nens jugaven a metges o a mestres, jo buidava armaris i tornava a
col·locar-ho tot d’una altra manera. El meu joc preferit era canviar els mobles de lloc i
buscar la manera més pràctica d’utilitzar-los.
Amb els anys, aquell patró es va repetir. Cada vegada que la vida em sacsejava, jo
m’amagava darrere l’ordre. A fora tot era incert, però dins de la meva habitació tot tenia
un sentit. Era el meu refugi particular.
Quan em vaig independitzar, la relació amb l’ordre va canviar. No sentia la mateixa
necessitat obsessiva, però em va donar fort per comprar. Anar de botigues era un pla,
un premi, una teràpia barata (fins que veies el compte corrent). Sense adonar-me’n, la
casa es va començar a omplir de coses: joguines, records, “per si de cas”, i tot allò que
“segur que algun dia farà servei”.
A simple vista tot estava “bé”, però darrere aquella aparença hi havia massa coses i
massa desgast. Com més intentava tenir-ho tot controlat, més hores passava netejant,
endreçant i… sí, comprant més coses per “millorar-ho”.
Un peix que es mossega la cua: més temps a la casa = més estrès. I com més estrès,
més fàcil era acabar al centre comercial buscant relax. (Ja t’avanço que no el trobava
mai.)
Crec que, com en molts casos, tapava mancances emocionals amb compres. Una
mentalitat d’escassetat i una por constant a no tenir prou em feien omplir la casa en
lloc d’omplir-me jo —de coneixements, noves aventures o simplement de descans.
Amb els anys, i a mesura que el nostre fill creixia, vaig deixar de comprar tant. Però el
mal ja estava fet: teníem massa coses. I com que soc una dona d’extrems, el pèndol va
anar a l’altre costat.
Ja no omplia buits amb coses (o no tant), però sí que intentava demostrar que era
suficient fent molt més del necessari.
La por a no ser suficient la compensava amb una casa extremadament neta,
endreçada i sota un control total: despeses, horaris, àpats, roba… tot havia de ser
perfecte. I jo, òbviament, també. Un nivell d’autoexigència digne d’una Rottenmeier
robotitzada.
Amb el temps, aquella obsessió per tenir-ho tot sota control em va passar factura. Vaig
arribar a sentir-me incapaç d’anar de copilot: preferia conduir o no moure’m. Pujar a un
bus? Ni de broma.
També em començava a incomodar el contacte físic. Necessitava tenir sempre una via
de fugida a qualsevol sala o espai, i una abraçada —excepte del meu fill o del meu
marit— em podia provocar un atac de pànic.
Imagina’t anar a un concert, de compres per Nadal o simplement al mercat del
dissabte. Missió impossible.
Aquella etapa va ser dura, sí. Però sobretot va ser un gran mirall. Vist amb perspectiva,
puc dir que no vivia: controlava. Tot havia de passar pel meu filtre, tot havia d’estar
previst, perfecte. I el més irònic és que, tot i tenir-ho tot “controlat”, dins meu hi havia
un caos monumental.
L’ordre que m’havia ajudat de petita a sentir-me segura ara m’ofegava. Ja no era una
eina, era una corassa invisible feta de normes i “hauria de fer”.
Vaig trigar temps a entendre-ho. A veure que, per voler-ho fer tot perfecte, m’estava
perdent la vida. Que el meu “ordre” era, en realitat, por disfressada d’eficiència.
El canvi real va arribar quan vaig començar a mirar cap endins.
Vaig entendre que darrere aquella necessitat de control hi havia molta por: a no ser
suficient, a perdre el control, a repetir històries que havia viscut de petita.
Treballar el meu autoconeixement ho va canviar tot. Quan entens d’on surten les teves
reaccions, és molt més fàcil posar-hi fre. I sobretot, mirar-te amb més tendresa (que ja
tocava).
La teràpia també hi va ajudar molt. Curiosament, no recordo haver parlat gaire de la
casa o del desordre —i tot i així, el que vaig aprendre allà és exactament el que després
vaig aplicar a casa: aprendre a deixar anar el control.
Vaig descobrir que la casa només era el reflex. Que el vertader ordre començava dins
meu.
I d’aquí van néixer els meus monstres.
Sí, literalment. Tots aquells pensaments, pors i exigències que m’havien fet viure
atrapada van acabar tenint veu, nom i caràcter propi. El monstre del Caos, que m’havia
ensenyat què passa quan no hi ha estructura. I el monstre Rígidus (o Exigentus, depèn
del dia), que m’havia mostrat què passa quan n’hi ha massa.
Ara treballo amb ells als meus tallers: ajudo la gent a conèixer els seus propis monstres
i a trobar el seu punt d’equilibri entre el desordre i la rigidesa. Perquè tots convivim amb
algun d’aquests éssers interiors, només que alguns vesteixen millor que d’altres.
Amb el temps he entès que la majoria de nosaltres vivim a mig camí entre aquests dos
extrems. Alguns ens perdem entre piles de roba i papers; altres, entre normes i llistes
infinites. Però tots busquem el mateix: pau.
Avui, aquest és el meu propòsit: ajudar tant als que viuen en el caos com als que viuen
en la rigidesa.
Als que necessiten posar límits i als que necessiten afluixar-los.
Als que creuen que l’ordre és la solució per a tot i als que pensen que és una pèrdua de
temps.
Perquè l’ordre no és una meta, és un camí. No és rigidesa, és estructura. I una bona
estructura no t’empresona: et sosté.
Quan entens això, tot canvia. La casa deixa de ser un escenari que vols controlar i es
converteix en un espai que t’acull.
I tornem a la frase que ho resumeix tot —i que, si m’has llegit abans, segur que ja
coneixes:
Una casa ordenada no et donarà la felicitat, però una caòtica te la pot robar.
Però hi afegiria una cosa més:
Una casa ordenada des de la calma —no des de la por— pot ser el lloc on la felicitat
comenci a fer-te lloc.